Conèixer alguna persona del nostre entorn que pateix apnea-hipopnea, coneguda comunament com apnea del son no és estrany.

Si tu no eres un d’ells, imagina’t: per començar, la majoria dels afectats per aquesta malaltia han d’aguantar les seues hores de son respirant a través d’una màscara que li proporciona l’aire que la apnea li lleva. A tot açò cal sumar-li la incomoditat que suposa canviar de postura i la posterior falta de descans que això comporta, i que afecta de manera decisiva en les tasques de la vida diària, transformant-se en cansament, mal humor …

Però això no és tot: l’apnea del son pot ser un parany mortal per qui la pateix, ja que solen deixar de respirar entre deu i trenta segons durant el son i aquestes interrupcions poden arribar a donar-se fins quatre-centes vegades en una nit. Així que ja no es tracta d’una simple incomoditat, sinó d’un risc per a la salut i la integritat de l’afectat.

Hi ha dos tipus d’apnea: apnea central i apnea obstructiva, sent aquesta última la més comuna. L’apnea obstructiva apareix quan la llengua, les amígdales o el teixit gras de la gola arriben a obturar la tràquea, impedint la respiració. Les persones amb sobrepès, i en especial els homes, són els més propensos a patir apnea i el que en principi comença amb forts roncs, segueix amb una respiració dificultosa i acaba amb el bloqueig de l’aire, és quan la respiració s’atura. L’apnea acaba per afectar els nivells d’oxigen en la sang el que si s’agreuja pot acabar ocasionant fallades cardíaques.

A aquell afectat d’apnea, i si no dorm sol també al que l’acompanya, com ja hem dit, aquesta li ocasiona símptomes molt molestos: somnolència, fatiga, apatia i, sobretot, manca de son. Tots aquests símptomes es donen durant el dia, provocats per la manca de son durant el període de descans.

És per això que, per minimitzar malalties com l’apnea és gairebé imprescindible un bon sistema de descans que puga augmentar en major mesura la qualitat del son. Compost per un matalàs, element principal, que haurà de ser, sobretot, de qualitat, que convide al descans i que no agreuge el problema ja que va suportarà les hores de son i d’insomni, que dir, que allò ideal és un matalàs personalitzat, amb materials que s’adapten a l’anatomia de cada usuari. El més convenient en aquests casos és completar-lo amb un somier motoritzat, sistema que serveix per a regular la inclinació del matalàs ajudant-lo a trobar les posicions més idònies que permeten una major obertura de les vies respiratòries per permetre el flux de l’aire. En definitiva, que minve les molèsties ocasionades per aquesta afecció.

Ara que ja ens trobem a dos mesos del començament de l’any és moment de fer la mirada enrere i reflexionar una miqueta. Quants de nosaltres hem acomplit els pròposits que ens vam fer? Quants de nosaltres hem començat les famoses dietes per a la quasi sempre fracasada operació bikini? I quants de nosaltres vam començar a anar al gimnàs i ho vam deixar o ni tan sols ens hem apuntat?

Si, som molts els que hem deixat abandonats aquests propòsits!

Ja sabem que per a poder aconseguir-ho es necessiten enormes dosis de voluntat, i moltes vegades no som capaços, pel que deixem la nostra salut en mans del destí. És totalment normal i justificable, en la societat d’avui ens bombardegen amb productes per a perdre pes, amb aparells miraculosos que sense el nostre esforç no serveixen de res. En definitiva, vivim rodejats d’imatge, aquesta és la que pareix triomfar. Però sovint, no som conscients que això ho hem de deixar en segon pla, allò que ens ha d’importar és tenir un òptim estat de salut, i per contra del que pensem moltes vegades és en els senzills actes quotidians on trobem la clau!

Com diu el títol del post no dormir ENGORDA; per tant, dormir i a més dormir bé, APRIMA!

Açò es deu a una hormona anomenada Leptina, aquesta és l’encarregada d’indicar-li al cos mentre dorm que la quantitat de greix que tenim es suficient, si per contra no dormim aquesta hormona es redueix en quantitat i dóna a entendre al cos que hem de menjar més.

No és solament per aquesta qüestió que hem de tenir en compte un bon descans, adonar-nos d’açò ens ajudarà aconseguir un menor nivell d’estrés i una major relaxació, que ens donarà una bona reserva d’energia per a fer-li front al dia.

Per tant, revisem els nostres sistemes de descans que són la majoria de les vegades els culpables de les “males nits”.

Ara ja no tenim excusa!

La majoria dels estudis realitzats en diferents països coincideixen que el sobrepés infantil té greus conseqüències en la seva columna vertebral, i pot generar serioses anomalies discals, sobretot com més menuts siguen els que pateixen aquest sobrepés, això és degut a que la musculatura de la seua esquena no està preparada per aquest pes extra.

Segons l’organització mundial de la salut OMS l’obesitat podria passar en breu de ser una epidèmia mundial en els països més desenvolupats a ser una veritable PANDÈMIA, més greu en els casos dels nens, ja que crearà seqüeles en alguns casos pràcticament irreversibles.

El cost per tractar aquests problemes és elevadíssim i molt difícil d’avaluar degut a la creació d’ altres malalties que són conseqüència de la seua obesitat, problemes articulars, genolls, columna, peus, braços … Com més sedentari/a és la persona més problemes acumula, ja que és un cercle viciós … pese més, per tant, em moc menys -> em moc menys per tant pes més, i així una interminable espiral que acabarà amb la salut d’aquesta persona minant-la poc a poc.

Però centrem-nos en els nens.

En molts estudis s’ha observat per professionals que persones molt primes tenien incomprensiblement uns problemes i lesions d’esquena que no eren atribuïbles al seu estat físic, no tenien una raó lògica … només després de repassar una i altra vegada aquests historials metges, un investigador es va adonar que en la seva infància totes aquestes persones havien sigut obeses amb un IMC * increïblement alt per a uns nens a aquestes edats i que va ser aleshores quan es van crear les lesions de la seva columna vertebral, pel fet que els músculs de l’esquena no estaven preparats per als sobreesforços que havien de suportar cada dia. Això ara és una conseqüència a una mal entesa salut infantil.

* Per saber el nostre IMC (índex de massa corporal) cal fer un senzill càlcul, dividir la nostra alçada en centímetres pel nostre pes. Per a una persona normal el resultat ha d’estar entre 18 i 25. Un nombre major es considera sobrepès i més de 30 es considera obesitat.

Un altre problema creat per l’excés de pes que es manifesta, és la deformació en els peus, allargant i fins i tot eixamplant aquests i creant problemes tant a l’hora caminar com en l’equilibri.

Els nens no solen manifestar dolor fins que el problema i les lesions ja han avançat molt, per això demanem a tots els pares que extremen les alertes i facen revisions per a un diagnòstic precoç.

Els problemes en els peus dificulten una marxa normal, desplaçant el centre de gravetat i sobrecarregant en excés músculs i articulacions afectades per aquesta desviació.

Quan més problemes en la marxa menor activitat física i major sobrepés, una altra vegada apareix el peix que es mossega la cua i pel que respecta a aquest tema en tenim molta culpa les famílies, per un mal entés aspecte saludable del nen.

Històricament hem considerat que tenir un nen (nadó) amb galtes grossetes i rodanxó era un senyal que estava fort i saludable. Els estudis i els metges han desmuntat aquesta creença popular, i expressen ja obertament que és un greu error i que allò que veritablement importa no és la seua aparença sinó el seu estat de salut real.

Espanya no podia ser menys que la resta de països i les últimes anàlisis indiquen que s’ha duplicat en poc temps el nombre d’aquests casos, arribant fins al 16% entre menors de 6 a 12 anys, aquestes són xifres més que alarmants i que van en ascens any a any.

Jo, personalment, recorde la meua mare sempre amb la mateixa cançó:

- Menja’t tot el plat, vull vore’l buit !

Evidentment la quantitat no devia ser l’ideal, de fet vaig ser una nena amb sobrepés (que a hores d’ara encara arrossegue), amb complexos per aquesta causa i el que és pitjor, amb molts problemes d’esquena.

No cal dir que la meva assignatura pendent ser la gimnàstica!!

Quan vaig ser mare recordava perfectament això, i quan el meu fill deia “no en vull més”, mai el vaig obligar a menjar més.

Els seus petits cervells sovint són més intel·ligents i racionals per aquestes coses que nosaltres mateixos. Deixem que ens ensenyen alguns límits que nosaltres amb la nostra millor voluntat sobrepassem contínuament.

Empar Fayos.